Estimada afició,
Ahir vaig perdre un partit de futbol.
I ho dic en primera persona perquè era allà.
A la grada visitant. Amb el mateix nus a l’estómac que vosaltres quan va acabar el partit.
Mai m’he amagat darrere la taula del despatx de President per evitar donar la cara quan crec que toca. I tampoc he dubtat mai a compartir la meva veritat.
Aquest és un d’aquells moments que poden definir el desenllaç d’una temporada.
Entenc perfectament la frustració.
Perquè quan hi creus de debò, pateixes de debò.
Però avui crec que és important no perdre la perspectiva.
Fa dos anys, el CE Sabadell era a punt de baixar a Segona RFEF.
I més enllà dels resultats, molts arlequinats sentíem que l’equip havia perdut una part essencial de la seva identitat: l’autoexigència, l’esforç i l’orgull competitiu que defineixen aquest club i aquesta ciutat.
Avui som segons a Primera RFEF.
Continuem lluitant pel primer lloc.
I tenim opcions reals de tornar al futbol professional.
Ho estem fent contra clubs —incloent filials de Primera Divisió— amb pressupostos, estructures i recursos molt superiors als nostres.
Clubs que aquest cap de setmana han hagut de mirar amunt a la classificació per trobar el nom centenari del CE Sabadell.
Aquest equip ha guanyat més de la meitat dels partits.
Aquest equip només ha perdut cinc vegades en tota la temporada.
Cinc.
Ahir en va ser una. Contra un rival que no havia perdut a casa en setze partits.
Això no és una temporada qualsevol.
És una temporada extraordinària.
Una temporada que, passi el que passi a partir d’ara, recordarem tota la vida.
I no només pels punts.
Perquè aquest equip ha tornat la il·lusió a molta gent.
Ha reconnectat la ciutat amb el club.
Ha fet que tornem a mirar amunt.
Sabeu què?
No hem aconseguit res encara, però alhora ho hem aconseguit tot.
Perquè els primers que volem pujar som nosaltres.
Però hi ha una diferència molt gran entre la il·lusió i l’ansietat.
L’obligació real no és pujar.
L’obligació real és deixar-nos l’ànima cada dia per intentar-ho.
És fer autocrítica quan, com ahir, ensopeguem.
És aixecar-se.
És tornar-hi.
És millorar.
I aquest equip ho està fent.
Aquest club ho està fent.
Cada dia.
No sé quants partits ens queden aquesta temporada.
Sí que sé que són els partits més importants dels últims anys.
I jo tinc clar com els vull afrontar.
Amb il·lusió.
Ara, més que mai, és quan els arlequinats hem de donar el millor de nosaltres mateixos.
Fem que els jugadors sentin que darrere seu hi ha una afició que hi creu.
Perquè els moments grans del futbol no neixen de la por.
Neixen de la fe.
Perquè el fracàs no és caure.
El fracàs és deixar que la por sigui més forta que la il·lusió.
Que els somnis no ens pesin, sinó que ens impulsin.
Ara, més que mai:
Full Gas.
Honor al Sabadell.
Pau Morilla-Giner
President, CE Sabadell FC
