04/10/2019
“Per més llarga que sigui la tempesta, el sol sempre torna a brillar entre els núvols” – Khalil Gibran
Si a la cita del poeta libanès, Khalil Gibran, li afegim la tenacitat, la constància i la passió per allò que a un més li agrada, acaben succeint històries increïbles, com la de Víctor Cànovas.
Víctor és jugador del Juvenil B del Futbol Base del C.E. Sabadell. Ha jugat a futbol des dels cinc anys i amb aquest són sis els que porta al club. La setmana passada tornava a disputar un partit de futbol després de més de dos anys lesionat. I avui parlem amb ell perquè ens expliqui com ha viscut aquest tràngol.
- Hola Víctor, enhorabona per la teva recuperació, et trobàvem a faltar.
(Somriu). Moltes gràcies.
- Sis anys des de que vas arribar al Sabadell procedent del Castellar… recordes quan i per què vas començar a jugar a futbol?
Als 5 anys. Sempre estava al parc de sota de casa meva jugant a futbol, i el meu pare em va preguntar si volia apuntar-me a l’equip de la ciutat, a Castellar. Li vaig dir que sí. Des de llavors el futbol sempre ha estat una de les coses més importants de la meva vida.
- Vas progressant dins del Sabadell, et fas un lloc al Cadet A i quan sembla que tot va bé arriba la lesió. Com va ser?
La meva lesió té diferents moments, però segurament el seu inici està en un partit contra el Cerdanyola. En una acció aèria se’m va clavar el genoll al caure i allà és on vaig notar dolor per primera vegada. Vaig anar al metge i, després de les proves pertinents, em van notificar que no m’havia trencat els lligaments, però sí que tenia els lligaments laterals inflamats, així que vaig fer repòs.
- Fas bondat tal com et recomana el metge… i tornes als camps.
Sí, torno després d’haver estat un mes i mig parat, però les meves sensacions al tornar a jugar no eren bones, notava que el meu genoll no era estable. Fins que un dia de pluja, entrenant amb l’equip, em vaig tornar a clavar després de realitzar un centre en carrera.
- I allà et trenques.
Sí, allà vaig notar un crack molt fort acompanyat d’un dolor molt intens. Però l’equip disputava el MIC al cap de molt pocs dies, així que vaig tornar a fer repòs tal com havia fet la primera vegada per tal de poder arribar a temps pel torneig.
- Per tant, vas seguir jugant amb el lligament trencat, no?
Sí, l’esquerra. En aquell moment tampoc n’era conscient. Només pensava en poder jugar el MIC. Em feia molta il·lusió.
- I llavors arriba el MIC i què passa?
Em trenco el lligament del genoll dret.
- Com?
Vaig forçar massa. Vaig estar jugant amb una genollera que em donava una falsa seguretat. Al no tenir bé el genoll esquerra, acabava recolzant tot el pes del meu cos en el dret, i això va fer que en una acció contra el Vic Riuprimer als vuitens de final del MIC em clavés amb el genoll dret.
- Genoll esquerre i genoll dret… Ara sí que decidiries parar del tot, suposo.
(Torna a somriure). Doncs no, vaig voler seguir jugant. L’equip s’havia classificat per les semifinals contra el FC Barcelona. El camp estava ple… necessitava jugar aquell partit. Vaig jugar amb bandatges a les dues cames, compressors i genolleres.
- Coratge o inconsciència?
Doncs suposo que una mica de tot. La il·lusió que a mi em feia en aquell moment poder viure unes semifinals contra el Barça al MIC em van cegar completament, no pensava en res mes que no fos jugar.
- I què va passar en el partit contra el Barça, vas poder aguantar?
No. Allà va ser quan em vaig acabar de trencar per complet.
- Tornes a anar al metge i et notifiquen que tens els dos lligaments trencats. Tanmateix, a l’estar en etapa de creixement, no et podran operar fins al cap d’un any. Això suposaven 2 anys fins poder tornar a jugar. Com reacciones?
Jo tenia clar que el que volia fer era jugar a futbol. Sabia que ho tenia molt complicat, però al mateix temps també ho tenia molt clar.
- En cap moment se’t passa pel cap deixar-ho córrer?
Sí, hi ha moments molt complicats, en general va ser una etapa molt dura. El futbol és molt important per mi. Porto tota la vida jugant-hi i assimilar que no ho podria fer fins almenys dos anys va ser realment complicat.
- Què o qui va ser el que et va donar la força necessària per no rendir-te en el teu procés de recuperació?
Els meus companys d’equip. Seguir al club i veure com cada dia els meus amics s’interessaven per mi, per la meva lesió, per com em sentia… em va ajudar moltíssim. Veure que tot i no estar amb ells seguien pensant en mi i em seguien tenint en compte… Si no m’he rendit i avui torno a jugar a futbol és gràcies a ells.
- És per sentir-te’n orgullós, Víctor.
Sí. La família i el meu entorn proper també m’han fet sentir molt estimat, i el club. El Sabadell m’ha ajudat en tot moment. L’Alejandro em va dissenyar un pla específic per recuperar-me plenament, i la coordinació em va dir en tot moment que tenien un lloc per mi i que m’esperarien amb els braços oberts. Tot això ha fet més fàcil la meva tornada.
- I quan tornes com et sents? Són 2 anys sense fer el que més t’agrada… I de cop un dia et diuen que l’endemà jugaràs. En què penses?
Molta il·lusió. Se’t passen moltes coses pel cap, però un cop ets allà ja només penses en la pilota i en fer-ho el millor possible per contribuir a l’equip.
- Ara que ja ho has passat tot, com creus que t’ha pogut ajudar aquesta lesió?
Les meves lesions m’han marcat una etapa en la meva vida. He fet el meu treball de recerca sobre aquest tipus de lesions i la causa del seu augment, que en gran part és per no utilitzar les botes adients per la superfície en la que es juga.
- Quin consell donaries a aquells esportistes que, com a tu et va passar fa dos anys, se’ls diagnostica una lesió greu que els deixarà durant molt temps sense poder fer allò que més els agrada?
Que no perdin l’esperança perquè és el pitjor que els pot passar. Que es deixin ajudar pel seu entorn proper com vaig fer jo. Han de pensar que ho acabaran superant. Abans del que es pensin ja estaran jugant un altre cop amb els seus amics, tal com m’ha passat a mi.
- Ets un exemple, Víctor, de veritat. Moltíssimes gràcies per compartir-nos les teves sensacions de tot aquest llarg període i des del CE Sabadell et desitgem tots els èxits possibles en el teu futur perquè te’ls mereixes.